CONFERÈNCIA – “DIÀLEGS DE L’AULA”

Garmendía, Agustín. (2014) Diàlegs de l’aula. Universitat Pompeu Fabra.

Para iniciar la conferencia, Agustín Garmendia nos da a ver una diferencia en la definición de Captatio Benevolentiae en español y en francés. Nos explicó esto para hacernos ver que incluso un concepto tan clásico como este puede mostrar diferencias en diferentes idiomas. Lo que quería decirnos era que teníamos que tener muy en cuenta las diferencias culturales, es decir, no podemos traducir todas las cosas tal cual nos las encontramos, porque así solo haremos fallos.

Nos encontramos con dos casos en la traducción: ¿Debe usarse en todo momento o deben mantenerse las diferencias culturales, las formulas sociales, los nombres específicos y comunes, etc.? Lo cierto es que todo debe traducirse, pero en su cierto punto. Agustín nos dio ejemplos de diferencias culturales bastante interesantes. por ejemplo, mientras nosotros vamos a la playa a bañarnos, los ingleses, en cambio, van allí para nadar. También encontramos diferencias en las partes del día o en los nombres propios o comunes.

Sabemos que existen muchas interferencias entre las lenguas, como por ejemplo los fantásticos falsos amigos, o el humor. ¿Cómo lo haríamos para traducir un chiste del español al inglés? El humor inglés no es, para nada, el mismo que tenemos aquí en nuestro país. A partir de estas diferencias culturales, desarrollamos la competencia plurilingüe, o lo que es lo mismo, la capacidad de comprender una lengua a partir del uso de la tuya propia. Podemos llamarlo, también, intercomprensión, ya que también desarrollamos la capacidad de deducción.

Entonces, ¿qué debemos y qué no debemos traducir? Debemos tener en cuenta que si las lenguas que estamos traduciendo son lingüísticamente próximas, es decir, que son lenguas románicas, por ejemplo, las diferencias que nos encontraremos no serán del todo difíciles y la traducción no será necesaria en todo momento. ¿Pero que hay de las lenguas que no provienen de la misma raíz? Aquí sí que nos encontraremos con aspectos complicados, relacionados con la cultura, los cuales nos obligaran a traducir con más cuidado. En este caso podríamos mencionar el abuso de la traducción. Como he dicho, todo debe traducirse, pero en su justa medida, ya que sino pueden surgir traducciones literales y esto no es para nada correcto. En resumen, lo que siempre tendríamos que traducir es la cultura de lo cotidiano, es decir, aquellas acciones que se realizan en el día a día.

A mi parecer, la traducción es algo necesario para establecer relaciones entre diferentes lenguas y esto nos sirve para entendernos entre países, pero una mala traducción puede desembocar en malentendidos, por lo que no se debe abusar de ella y hay que mirar bien qué se traduce y qué no, y lo más importante, cómo se traduce.

LECTURA 4 – “¿QUÉ SIGNIFICA TRABAJAR EN CLASE CON TAREAS COMUNICATIVAS?”

Martín Peris, E. (2004). ¿Qué significa trabajar en clase con tareas comunicativas?. Redele, 0.

En esta lectura, Ernesto Martín Peris nos quiere mostrar lo que significa trabajar con tareas pertenecientes al método de aprendizaje comunicativo, pero lo hace a partir de dos puntos de vista diferentes, que son el del profesor y el de los alumnos. Como nos indica el título de la lectura, se da cierto privilegio al método comunicativo, pero más concretamente hace referencia al enfoque por tareas, enfoque que pertenece al programa orientado a la acción. Este se caracteriza por trabajar la lengua a partir de la comunicación, haciendo hincapié en el proceso antes que en el producto.

Nos muestran algunos ejemplos de actividades y, sinceramente, me siento muy poco afortunado al no poder haber experimentado nada parecido. Normalmente nos tienen acostumbrados, por ejemplo, a diálogos artificiales en los que se dan conversaciones que nunca haríamos en la vida real. En el caso de la lectura, podemos observar como nos dan una serie de formas de contestar a las preguntas que se nos hacen, adaptadas totalmente a la realidad y fuera de lo que normalmente venimos viendo desde hace muchos años. Estos diálogos típicos muestran una versión muy seca y antipática de la lengua y lo que pretende enseñarnos Ernesto Martín Peris es que no es nada complicado evitar estas conversaciones irreales.

También se enfatiza el concepto de secuenciación de materiales. ¿Cómo y cuando y porqué deben hacerse ciertas actividades? Lo que nos quiere decir el autor es que las actividades deben tener un orden lógico, de manera que las unidades vayan dándose en su momento exacto, entrelazándolas con otras que tengan cierta relación, haciendo que el alumno se sienta guiado en el aprendizaje y se vean cada vez más motivados a medida que se les muestran las unidades. Aquí entra en juego un aspecto muy importante: el dinamismo en la clase.

Como he dicho al principio de la entrada, el autor nos quiere dar los dos puntos de vista en relación al enfoque comunicativo. El caso es que ambos tienen que poner de su parte para que este enfoque funcione y se lleve a cabo con la máxima naturalidad. El profesor tiene que adaptar sus métodos de enseñanza, creando actividades en las que se trabaje la comunicación, la interacción y la cooperación entre todos los alumnos, pero debe hacerlo a partir de actividades significativas, que muestren el uso de la lengua. Los alumnos también deberán hacer cambios. Comunicarse significa interaccionar con otros miembros de la clase, por lo que se realizarán actividades tanto en parejas como en grupos, promoviendo el trabajo conjunto, el dinamismo entre compañeros, etc.

Como conclusión, me gustaría decir que el enfoque comunicativo es uno de los más interesantes que he visto hasta ahora, ya que me parece el más adecuado y dinámico para aprender una lengua. Enfatiza en la comunicación, porque es de la única forma que se puede aprender una lengua en su totalidad.

LECTURA 3- “Criterios para la evaluación y el diseño de materiales didácticos para la enseñanza de ELE”

Sans N. (2000). Criterios para la evaluación y el diseño de materiales didácticos para la enseñanza de ELE. Actas del VII Seminario…, pp. 10-12.

En esta lectura me ha hecho replantearme el funcionamiento y la estructuración de los manuales de aprendizaje que se utilizan en las clases, concretamente en las de español como lengua extranjera. ¿Son adecuados? ¿Cumplen con su función? ¿Cuál es el grado de significatividad de sus actividades?

Lo que nos muestra Neus Sans es como puede influir un manual didáctico en el aprendizaje de una lengua como el español en estudiantes extranjeros. Muchos profesores se limitan a enseñar únicamente lo que el índice del manual les indica, sin importarles los tipos de actividades, sean adecuadas o no, tengan material significativo o no, de la misma forma que las familias. Estas reciben un listado de manuales, los compran y, obviamente, no se preocupan por estos aspectos previamente mencionados. Lo mismo ocurre con los alumnos, ya que ellos solo reciben órdenes del profesor y se dedican a obedecer. Existen quejas por su parte, quejas relacionadas con los tipos de actividades, por ejemplo, pero en muy pocas ocasiones se ven solucionadas. Bajo mi punto de vista, pienso que la opinión de los alumnos es muy importante, porque de ellos depende el dinamismo de las lecciones.

Neus Sans nos brinda una serie de aspectos que deben ser mencionados. Uno de ellos es el enfoque por tareas, una metodología de enseñanza que se basa en lo que se puede llegar a hacer con la lengua, mirando el proceso antes que el producto. Otro concepto que me resulta interesante es el de los estereotipos. Hay que evitarlos, sin ninguna duda, ya que si se establecen, los alumnos pueden llegar a tener muchos prejuicios, cosa que les puede llevar a tener problemas una vez se introduzcan en la sociedad, y aun más problemático puede ser para una persona de origen extranjero. El último concepto es la tipología de los materiales didácticos. Hasta que no empecé a cursar la asignatura de Materiales Didácticos, impartida por la profesora Encarnación Atienza, nunca había escuchado sobre el gran abanico de tipos de manuales que existen, pero no me considero el único, ya que posiblemente, todos nos hemos limitado a hacer lo que nos dicen, sin preocuparnos ni siquiera de si aprendíamos o no.

Las preguntas que me vienen a la mente no se alejan mucho de las que se plantea Neus Sans. ¿Porqué seguimos utilizando los mismos manuales sin importar las críticas que este recibe? ¿Porqué no nos planteamos una nueva estructura más dinámica y significativa? La estructura, o secuenciación, es muy importante en un manual. Hay que crear vínculos entre los diferentes temas que se enseñan, de manera que el alumno va relacionándolos mediante ideas que él mismo establece. Esto hace que las unidades sean dinámicas, que se cree como una “historia” donde cada unidad está explicada en su justo momento.

Con esta asignatura he aprendido los diferentes tipos de manuales que existen, además de las diferentes metodologías. Con esto podemos establecer una opinión crítica, analizando cada aspecto con rigurosidad y, lo que es más importante, aportando lo que podrían ser utilizados como solución.

VÍDEO 2- “LA EDUCACIÓN PROHIBIDA”

www.laeducacionprohibida.com

Después de haber visto el documental La educación prohibida, me han surgido una gran cantidad de preguntas sobre nuestra educación actual, puesta en entredicho desde hace varios años. Me ha hecho reflexionar sobre la educación que tuvo mi generación, aunque no sé si habrá cambiado desde entonces, pero la verdad es que me ha hecho ver las cosas mucho más claras en cuanto a la educación que querré para mis hijos. Lo que este vídeo pretende es hacernos ver qué educación es la correcta y cuales son los métodos que hay que establecer para conseguirla. Pero, ¿qué métodos?

Los profesores o educadores afirman que la educación actual ha llegado al punto de estancarse, ya que no se observa evolución alguna desde hace años y se sigue con los métodos más clásicos y tradicionales. ¿Qué ocurre si promovemos año tras año la misma educación, catalogada como poco adecuada y poco significativa? Insatisfacción, tanto en alumnos como en profesores. Quiero remarcar el papel del profesor, ya que de su figura depende tanto el ánimo con el que el alumno llega al aula como las ganas que este pone a la hora de aprender. Otro aspecto que se ha llevado a la discusión es el tema económico: la educación debe ser pública, gratuita y, como no, obligatoria. Hay que promover la educación, porqué formarse es darse vida y un futuro del cual uno vivirá y hará vivir a otras personas. No deberían existir centros educativos privados, no hay que dar preferencias ni privilegios a las familias adineradas, porqué ellos no tienen ni más ni menos derecho a ser formados de mejor manera.

Como posibles futuros profesores, nos vemos obligados a buscar soluciones a los problemas educativos. Antes he remarcado el papel del profesor, pero también hay que comentar el rol del alumno. Últimamente la cifra de alumnos que no hay superado la educación secundaria obligatoria ha ido in crescendo, por lo que podemos decir que esto tampoco ayuda a que se vea una mejoría significativa. El profesor debe involucrar al alumno, pero si este no muestra interés, el trabajo del profesor es poco fructífero.

Lo que quiero decir con esto, a modo de conclusión, es que ambas partes tienen que poner de su parte para cambiar el sistema educativo de manera que todas las generaciones tengan un futuro mejor. Los profesores tienen que establecer sus métodos de enseñanza y los alumnos tienen que dejar de memorizar y retener información para después vomitarla y pasar a asimilar lo que aprenden e involucrarse en el buen desarrollo de la clase. Solo así ambas partes podrán llegar a sentirse satisfechos con lo que hacen.

Lectura 1 – “Comiendo papas fritas baratas”

APPLE, M. W. (2003). “Comiendo papas fritas baratas”. Reflexiones pedagógicas, 20.

La lectura de Michael W. Apple ens mostra la situació de l’educació a l’orient, però des del punt de vista d’una persona d’occident com ho és ell. L’educació a l’orient s’ha vist aturada per la producció d’aliments de baix cost per part de l’occident. Per què passa això? Per què decideixen envair altres camps que no són els seus? Podríem dir que es tracta del preu de la mà d’obra, però no és només això; també té a veure amb la supremacia blanca, la “blanquedad”, com ell ho anomena. Per a occident pot ser que només pensessin a abaratir la producció dels seus productes, però va provocar un gran èxode rural de petits agricultors que es van veure suplantats per grans màquines. Aquests petits agricultors van passar a treballar en fàbriques amb sous lamentables que ni tan sols els era suficient per menjar. Però el problema no era només aquest; el govern militar va donar tant a occident que va oblidar-se de la seva gent. Va deixar de costat la sanitat, el servei d’aigües i serveis sanitaris, i com no pot ser d’una altra manera, de l’educació. De fet, creien que l’escola no era necessària, que era un gest prescindible. D’aquesta manera, es posava en dubte el dret legítim de ser ciutadà, ja que l’educació, a més de la sanitat, etc., ha de ser totalment imprescindible. És això una educació democràtica?

Ara vull centrar-me en dos fragments que m’han cridat molt l’atenció. Com ja he dit abans, el govern militar va deixar de banda el seu poble, va prescindir de les escoles com si fos un tema sense importància i irrellevant per la població. Parla de gastar diners en l’educació dels nens. Gastar? Qualsevol suma de diners emprada per a millorar l’educació és insuficient, diria jo. Llavors no haurien d’usar un verb, que com en aquest cas, té una connotació tan negativa. Invertir és el correcte, perquè indirectament, el govern es veurà recompensat en un futur. Però és normal que emprin aquests termes, quan ells ho decideixen tot, per això vull parlar del coneixement “oficial” d’aquell país d’orient, perquè aquí està la clau de la lectura. El poder, les persones que manen a un país, controlen el coneixement, el saber. Ells decideixen què serà oficial i què tindrà rellevància a la societat, per tant, controlen el saber per mitjà del poder que imparteixen, cosa que és totalment “democràtica”.

Apple ens vol mostrar la situació de l’orient a través de l’ull d’una persona de l’occident i ens ho explica per mitjà d’un discurs relatat. Des del meu punt de vista, penso que relata aquesta situació com si es tractés d’alguna cosa normal, com si no fos una situació de perill per a la població. I per què ho fa? Personalment, crec que ens ho mostra d’aquesta manera perquè sap que la gent no té coneixement de què passa i ho explica com si es tractés d’una història, sense anomenar subjectes ni agents, perquè els lectors s’adonin de qui fa què i per quins interessos. El que intenta és posar-nos en situació per fer-nos pensar, relacionant la seva posició personal (la d’una persona d’occident a qui no el preocupa gens el que passi més enllà del seu nas) amb la situació real, donant argument al seu punt de vista.

Aquesta lectura la podem relacionar amb el tema de la ideologia en l’ensenyament, ja que ens fa veure quina és la manera de fer d’un país oriental pel que fa a l’educació. La ideologia i l’educació són dos termes que sempre han estat molt relacionats, segons sigui l’ideologia del professor, per exemple, l’ensenyament serà d’una determinada manera o d’una altra. Però no només podem centrar-nos en el professor. A l’educació influeixen molts aspectes a part de la figura del mestre; els manuals, les institucions, els pressupostos dels estudis, les mateixes aules. Tot comporta una ideologia. Si aquests aspectes els relacionem amb la lectura, veiem que a l’orient poc importa el futur dels més joves, és el que ens mostra deixant d’invertir en educació. Personalment, crec que sent un país en ple auge econòmic amb una expansió comercial brutal com ho és aquest, penso que deuen deixar d’enfocar els seus interessos en l’educació, centrant-se únicament en el que ells pensen que és el futur del país. No saben el gran error que estan cometent.

Carlos Luna

Nova assignatura, nous comentaris!

Hola a tots!

Després de tant de temps, tornen les pràctiques, però ara d’una nova assignatura. D’ara en endavant, parlaré de l’assignatura de Materials Didàctics, impartida per la professora Encarnación Atienza. Els comentaris que publicaré tractaran sobre les lectures que haguem fet i intentaré mostrar els aspectes més significatius, juntament amb el meu punt de vista, aplicant els conceptes tractats a l’assignatura.

Espero que gaudiu molt i qualsevol comentari serà benvingut!

Carlos Luna

Amb internet acaba tot

Hola a tothom! Sí, per última vegada… Oooooh 😦

Em toca parlar-vos sobre un tema molt present a la societat, com és internet. Com aquest blog està centrat en l’estudi de les llengües, us explicaré quant m’ha aportat i m’està aportant la xarxa al meu aprenentatge. Més concretament, introduiré els conceptes EPA i EVA (Entorn Personal d’Aprenentatge i Entorn Virtual d’Aprenentatge).

Com tots els universitaris d’avui dia, he experimentat un EVA molt utilitzat per les institucions universitàries, com és el Moodle i al Campus Global. He de dir que abans d’entrar a la universitat mai no havia fet servir un EVA als meus estudis, excepte a una assignatura de secundària, encara que recordo que no la teníem gaire per mà. Valoro molt positivament que es faci servir una eina tan útil com aquesta, on diàriament es van pujant les diapositives de les classes, els deures, etc. Per a persones que no fan ús d’una agenda (on m’incloc totalment), és de gran ajuda tenir un suport web on consultar les dates d’entrega i tot el que estigui a l’abast de l’estudiant. Pel que fa a l’EPA, suposo que tothom fa servir les mateixes aplicacions, ja que amb l’entrada dels smartphones, ens hem vist sotmesos a altres llengües per mitjà de les noves tecnologies, perquè això ens permet relacionar-nos amb gent de tot arreu i poder parlar una gran quantitat de llengües noves. Un exemple d’aquests recursos web són Facebook, Twitter, Instagram, entre moltes altres, però trobem una gran quantitat segons les necessitats i gustos de cadascú.

Quant a l’aprenentatge de llengües en línia, mai no n’he experimentat cap, i la veritat, crec que mai ho faria. Penso que una llengua s’ha d’aprendre estant en contacte amb una persona que te l’ensenyi, ja sigui un professor o algun amic que la conegui, etc. Però no crec que aprendre-la per mitjà d’una pantalla i anant escoltant sons sigui una bona idea. El que sí que trobo molt útil són els recursos que internet ens aporta. Potser no ens serveixi per aprendre una llengua en la seva totalitat, però sí que pot reforçar-nos-la. Qui no ha fet servir un diccionari en línia? O un corpus on poder trobar les oracions correctes? I com no, qui no ha fet servir el Google Translate per saber de què va un text d’una llengua que no coneixem gaire? Ens han ajudat tant i ho seguiran fent que ja no podrem deixar de consultar-nos mai!

Doncs bé nois i noies, no vull passar-me molt més que ja és tard i no és hora de llegir!

Bon estiu a tots, gaudiu dels bons dies de sol a la platja 🙂

Carlos Luna

AVALUACIÓ

Hola!

Avui us parlaré sobre les diferents formes d’avaluació que he experimentat durant la meva vida acadèmica. Les més importants i, segurament, les que més hem viscut a totes les etapes d’estudiant són l’avaluació sumativa i quantitativa i l’avaluació final. Torno a dir que potser aquests siguin els mètodes més clàssics, però pel que podem veure, sembla ser que funcionen prou bé. Explicaré en què es basen aquests tipus i n’afegiré un parell més, que tot i no ser tan populars, són també bons i més curiosos fins i tot.

Durant l’educació primaria i l’ESO, l’avaluació que més s’utilitzava era la sumativa i quantitativa. Aquesta avaluació consistia a anar fent un examen després de cada tema que estudiàvem. Encara que sigui el mètode més clàssic i tradicional, penso que és positiu que tot just acabar els temes es realitzin els exàmens, ja que això permet que l’alumne tingui fresc tot el que ha estudiat i a més, li permet que assoleixi els objectius de manera progressiva, sense la pressió d’haver d’aprendre’s molts conceptes per només un examen.

Però el temps passa i tots creixem, per tant, els mètodes han de canviar. Un cop vam arribar al Batxillerat, l’avaluació va passar a ser continuada. No és que fos gaire diferent de la que feien servir a cursos anteriors, però si abans he parlat de la pressió de cara a un examen, aquests han sigut els dos cursos que més pressió et posen a sobre. A Batxillerat els exàmens són trimestrals, és a dir, que com a mínim has d’estudiar-te tres temes per a cada examen, sense comptar el final, on a la majoria d’assignatures et ficaven tot el temari. I això em fa pensar en llatí i grec… Quines assignatures! La meva professora era molt ‘canyera’. Podria dir que era un mix de diversos tipus d’avaluacions. A tots els exàmens entrava tot el que havíem fet, des del principi de curs fins on ens haguéssim quedat. Era molt dur, però si ho portaves al dia, no hi havia cap problema i tot sortia pràcticament sol.

Ja a la universitat, el canvi va ser total. Vam començar a experimentar noves tècniques, tot i que el mètode dels exàmens ha sigut el mateix que al Batxillerat. Un nou mètode va ser, per exemple, el d’autoavaluació. Consisteix en el fet que l’alumne es corregeix ell mateix els seus exercicis, per tal de veure els errors més de cara i evitar-los en exercicis futurs. També vam experimentar proves diagnòstic, fetes al principi de primer, les quals van avaluar quin era el nostre nivell de llengües, per tal de col·locar-nos en diferents grups segons els nostres coneixements. 

Per acabar, també he de parlar sobre les proves de la Universitat de Cambridge i del British Council, o com nosaltres les coneixem, el First, l’Advanced, el Proficiency, entre d’altres. Aquestes proves avaluen les competències de tot alumne que les realitzi. Personalment, penso que el FCE (First Certificate in English) és un dels exàmens més importants de la meva vida. No crec que sigui una prova difícil, però si la vaig trobar molt complexa i llarga, ja que compta amb 5 parts diferents, i gairebé totes es fan el mateix dia, cosa que potser fa que l’alumne acabi més cansat i això pot fer que la nota variï.

I bé, això ha sigut tot per avui! Ens veiem a la propera i última entrada!

Carlos Luna

RECURSOS

Hola a tots!

Avui parlaré sobre els recursos que han fet servir els professors que he tingut durant la meva etapa com aprenent. Faré dos apartats en aquest mateix comentari: primer parlaré sobre la comprensió oral i lectora i continuaré amb l’expressió.

Pel que fa a la comprensió lectora, recordo una gran varietat d’exercicis per practicar. El més típic sempre ha sigut el que estava format per un text amb preguntes, les quals requerien una resposta oberta. Molts dels cops, les respostes podien trobar-se directament al text, cosa que feia que l’alumne gairebé no pensés i que l’exercici tingués poc pes. Malgrat això, recordo que les lectures eren bastant entretingudes i sempre em treien un somriure. I parlant de lectures, després estaven les trimestrals i obligatòries (en el meu cas). Crec que ja he mostrat la meva posició en altres entrades sobre aquest tema, però avui és necessari repetir-ho. Les coses obligades mai solen agradar, això ho tenim tots clar, i menys si ets nen i encara menys si t’estan obligant a llegir un llibre. Posaré el meu exemple. De tots els llibres obligatoris que he llegit, lamentablement, no podria recordar més de 10 títols, si hi arriba. Per què passa això? Possiblement perquè me’l llegia sense ganes, feia l’examen corresponent i l’oblidava. És un punt de vista una mica subjectiu, ja que pot ser que a altres alumnes si els agradaven, però el que vull dir és que una de les millors opcions seria deixar escollir entre diferents tipus de llibres, que tractessin temes diversos, d’aventures, d’història, de súper herois… La biblioteca del meu poble ho va proposar un any i va ser acceptat. Vaig agafar Relato de un náufrago, de Gabriel García Márquez. Quin tros de llibre…

Quant a la comprensió oral, només parlaré sobre les segones llengües, perquè ni en castellà ni en català fèiem exercicis d’aquest tipus. Els recursos que més recordo eren els àudios, els famosos listenings. També he experimentat altres exercicis com els treballs amb imatges: el professor ens donava unes fotocòpies, per exemple, el dibuix d’una ciutat. Llavors, a partir d’aquesta imatge, el professor anava dient coses com “the zoo is next to the station…” i nosaltres les havíem de dibuixar. A part d’entendre el que ens deia, també havíem de saber aplicar els conceptes apresos a la unitat. Pel que fa als vídeos, si que he vist pel·lícules en versió original, però mai no he fet cap treball que tractés sobre aquesta, ni tan sols un resum, pot ser perquè encara érem massa petits. Les cançons també han estat presents a les meves classes. Qui no recorda les cançons amb buits que havíem d’omplir? Trobo que és un exercici entretingut que també dóna una mica de tranquil·litat a la classe.

Ara parlaré sobre l’expressió oral i escrita. Els exercicis que fomenten l’expressió, ja sigui oral o escrita, són totalment necessaris a la vida d’un estudiant, perquè la principal funció d’una llengua és la comunicació amb altres persones. A primària, cada setmana fèiem conversacions del dia a dia en anglès, segons el què es tractava a la unitat. Era divertit veure com de ben petits ja memoritzàvem diàlegs curts per després exposar-los davant la classe. Després també he hagut de presentar a la classe un tema en concret, com quan vaig haver de presentar com es feia un dels meus plats preferits (mostrant l’imperatiu per donar ordres), però això va ser a l’assignatura de català. Personalment, jo preferia l’expressió escrita; més temps per pensar el què vols dir, ningú pot interrompre i no has d’estar davant la classe. Un dels recursos que més m’ha agradat ha sigut l’escriptura guiada. El professor ens donava un títol, un primer paràgraf o el final de la història, i nosaltres havíem d’escriure alguna cosa relacionada amb el que ell ens donava. És un exercici molt original, promou la creativitat de l’alumne, ja que li permet crear moltes històries alternatives.

Espero que no hagi sigut una lectura molt pesada! Ens veiem a la propera i última entrada (quina llàstima, això s’acaba…)!

Carlos Luna

El meu programa

Cada assignatura de llengua està organitzada d’una manera diferent i, avui, és del què parlaré, de l’organització de les classes al llarg del curs. Com que aquest any he tingut el gran plaer d’exercir la docència en anglès, enfocaré el meu post a aquesta meravellosa llengua i mostraré quina ha sigut l’estructuració dels diversos temes, a més del fil conductor principal. Si per alguna cosa han destacat les classes de llengua estrangera entre el conjunt d’assignatures cursades a l’escola és, sens dubte, per la seva originalitat i varietat temàtica. Malauradament, no disposo de cap llibre de primària on pugueu veure el programa del curs, però sí que puc basar-me en el que estic seguint per donar classes als nens, perquè com ja he dit en altres entrades, la metodologia  no ha variat pràcticament res.

            

Doncs som’hi, això és el que seria un curs d’anglès al complet! Cada tema representava una temàtica diferent (days of the week, toys, wild animals, food, etc.), i estava dividit en 10 unitats. Com podeu veure a la primera foto de sota, les dues primeres unitats tractaven el vocabulari, principalment, per tal de posar-lo en pràctica al llarg del tema. Més endavant s’intentava que l’alumne fos capaç de crear noves oracions amb el vocabulari après i per acabar, es feien activitats de repàs i revisió. Això ens recorda una mica al mètode de Benjamin Bloom, oi que sí?

En relació amb la temàtica, s’introduïa la gramàtica, que es presentava segons la dificultat, com és normal. Al grup de segon, al qual li he estat donant classes, la gramàtica no estava encara del tot present, però sí que s’ensenyaven múltiples frases relacionades amb el que es tractava al tema, com per exemple: al tema food, estudiaven oracions bàsiques com “I like/I don’t like/do you like…? o com demanar alguna cosa “Can I have some tomatoes?”, llavors, aquí entraven en joc les funcions comunicatives i les tasques orals. Jo, personalment, sempre feia alguna activitat que promogués l’expressió oral en cada unitat i segons el que fèiem, manava fer un diàleg breu, o dibuixar una historieta il·lustrada sobre la qual havien de parlar. És cert que no tots els temes tenien molt per analitzar, però sempre intentava buscar activitats que fossin divertides.

Com he dit abans, no hi ha gaire diferència entre el que us acabo d’explicar i el que feia jo quan anava a l’escola, però un aspecte que sí que vull destacar és que avui dia, cada cop hi ha més nens molt més interessats en l’anglès. Pel que he pogut experimentar durant aquest curs com a professor, l’anglès està cada cop més present en les seves vides, ja sigui a jocs d’ordinador, a internet, amb els dibuixos animats o simplement perquè els pares els han introduït de mica en mica en el món, i això s’ha de destacar. Per què penso això? Doncs perquè actualment els alumnes que surten de Batxillerat tenen un nivell pèssim d’anglès, quan per llei, haurien de tenir un nivell de First Certificate, però això qui s’ho creu? És molt gratificant promoure una segona llengua i que els alumnes mostrin tant d’interès, per això us convido a provar-ho i a què intentem, tots plegats, a canviar la situació lingüística actual d’aquest país (ja que no pot anar a pitjor…)!

Fins aquí tot el que havia de dir per l’entrada d’avui! Però abans, m’agradaria preguntar-vos un parell de cosetes: Penseu que és possible canviar la situació en què ens trobem? I si fos així, creieu que ho aconseguiríem seguint els mètodes actuals?

“You can not direct the wind, but you can adjust the sails”… Think about it 🙂

Carlos Luna